PATER , garnatxa de la Figuera del Montsant

Tinc intenció de tornar a escriure amb més assiduïtat al bloc, però com que avui ja hi ha més gent que escriu sobre els nostres vins, he pensat que una cosa que podia fer és parlar de vins que són singulars o petites troballes, que tot i que es poden aconseguir en alguns establiments, queden molts cops una mica amagats.

Aquest és el cas d’aquesta excel·lent garnatxa negra de la Figuera del Montsant d’ampolla singular: el PATER (nom en homenatge al pare del productor) , que amb cinc anyades de vida (2003,4,5,6 i la fa poc apareguda 2007) ja és tot un referent entre les garnatxes monovarietals de gran alçada del nostre país, i quan parlem d’una gran garnatxa negra del nostre país, estem parlant d’aquests petits tresors més singulars i prestigiosos, no només en relació amb els vins de casa nostra, sinó de tot el món del vi.

El primer que em ve al cap després d’haver-lo seguitdurant aquestes últimes anyades, i un cop oberta una ampolla i decantar-la una bona estona, és que estem davant d’un vi molt elegant i extraordinari, segurament per venir de vinyes velles o molt velles de la Figuera, però que al mateix temps porta la firma de l’autor, el propietari de FICARIA VINS, el Jaume Roca, que ens ha transmès dins de cada ampolla un missatge molt clar i transparent: això és el que dóna aquesta terra majoritàriament calcària i una mica argilosa, a una alçada considerable, quasi 600 metres, i amb influencia climàtica mediterrània, però també de la vall de l’Ebre.

És per això que deixa que s’expressi aquest raïm fent la fermentació amb llevats naturals i deixant que faci el seu curs, agafant-se el temps necessari, sense forçar-ne el procés, quedant reflectit tot aquest procés natural i respectuós en els vins de cada anyada.

Si heu sentit a parlar de les extraordinàries garnatxes de la Figuera del Montsant, el PATER n’és un dels seus màxims representants, ja que tant les vinyes com el celler són en aquest poble, on raïm i vi fan tot el seu procés sense moure’s del terme, i aquesta autenticitat i gran respecte per aquesta varietat de raïm i el vi que se n’obté, satisfà amb escreix i fins i tot ens sorprèn als que ens agraden els vins de Castellnou del Papa, un altre paradís de la garnatxa, destacant això sí, que aquest vi del La Figuera té un preu molt i molt raonable.

Si el PATER és un vi de referència, cal parar atenció amb l’altre vi d’aquest celler, ÈLIA (nom de la filla petita del productor) de garnatxes més joves però elaborat amb el mateix respecte, donant-li un aire nou amb una petita aportació de cabernet i sirà (un 20% entre els dos), però buscant també el millor de la garnatxa, un vi excel·lent que no necessita cap pretext especial per acompanyar-nos.

Venus la Universal

Amb el nom de la firma Venus la Universal, que la Sara Pérez comparteix la propietat amb René Barbier fill, treia fins ara dos interessants vins: el Venus i el Dido. I dic fins ara, perquè a la recerca de vins de garnatxa blanca, m’he trobat aquestes vacances que la família s’ha fet gran amb un nou Dido, en aquest cas de Macabeu i Garnatxa, molt ben aconseguit, del qual desconec els percentatges de cada vi, però la garnatxa blanca amb les seves característiques hi són molt presents.
Sempre he estat un fan del Dido, un vi de raïm collit amb una certa maduració que el fa un vi saborós i força golós, amb molta fruita però també torrats, que sempre he trobat al seu punt al cap d’un any d’haver sortit i que aguanta bé uns anys més, la garnatxa està ben acompanyada pel merlot i el cabernet.
Sempre m’ha cridat l’atenció l’etiquetatge d’aquests vins, que li donen un caire d’immediatesa a ser consumits i em recorda en la seva presentació un vi de taula que fa el mític Henri Bonneau de Castellnou del Papa, un personatge molt peculiar que explica Robert Parker que no li volia vendre de cap manera una caixa del mític Réserve des célestins, per la seva condició d’americà. El vi de taula de Bonneau, Les rouliers, em recorda per l’aspecte de l’ampolla i també el contingut i l’etiqueta, els vins de la Universal.
L’altre vi, el Venus, és un vi en què la carinyena fa companyia al sirà en la mateixa proporció, és un vi amb una molt bona aroma, on hi dominen els torrats i la fruita, i és un vi per maridar amb guisats. En definitiva, uns excel·lents vins de la D.O. Montsant que segurament busquen una diferenciació i originalitat ben aconseguida i que aporten riquesa, varietat

i complexitat als vins de casa nostra. Crec sincerament que paga la pena tastar aquests vins

Montebrione

A passat Tots Sants i m’ha fet pensar que hauria de parlar dels vins que millor poden acompanyar els panellets i les castanyes.
Jo aquí seria molt tradicional i miraria amb simpatia els moscatells molt interessants que sempre s’han fet a casa nostra, perquè si no gaudíem d’una llarga tradició de vins de taula ben elaborats per embotellar, cal dir que sempre, almenys des que jo recordi, s’han trobat molt bons moscatells embotellats, sobretot a la D.O. Tarragona, que li queda molt de camp per córrer per fer grans vins de taula, tot i les excepcions que he anat comentant al bloc, i en canvi sempre s’hi han trobat magnífics moscatells.
Dels tradicionals de la casa De Muller als de moltes cooperatives d’aquesta D.O., últimament he agafat estima per un moscatell que elabora, per mi que amb una gran qualitat, la cooperativa agrícola de Montbrió del Camp, amb el nom de Montebrione. Francament, jo el trobo excel·lent, per això faig aquesta aposta de qualitat.
També els que no trobeu aquest moscatell, podeu anar a raure a la Casa Torres, que fa un moscatell molt bo i fàcil de trobar al mercat.
La tradició és la tradició, i la mistela també fa el seu fet amb les castanyes torrades, i no oblidem aquesta part del nostre país, avui sota l’estat Francès, amb els magnífics muscats de Ribesaltes.
Teniu unes setmanes per proveir-vos, i un cop l’any, almenys, val la pena tenir presents aquests vins que van aportar una mica de satisfacció gastronòmica a moltes generacions amb poques alegries culinàries.

Carinyenes si, Samsó no

Fa un temps vaig parlar del fenomen de la garnatxa blanca i, posteriorment, hi he fet referència en altres escrits, sobretot perquè ens ensenya que una varietat ben treballada pot donar excel·lents resultats .
Un fenomen molt similar ha passat amb la varietat de raïm carinyena, sobretot són interessantíssimes aquestes carinyenes velles que al Montsant i, sobretot al Priorat, donen uns vins d’una finor extraordinària, però d’això ja en parlarem en un proper escrit, perquè abans voldria fer unes consideracions sobre la denominació d’aquest vi, que sempre s’havia anomenat carinyena i, perquè ja hi ha una D.O. a l’Aragó amb aquest mateix nom, s’està introduint la denominació de samsó. El preocupant del cas és que en el diccionari del vi de Xavier Rull i editat per l’Enciclopèdia Catalana, hi diu clarament que el samsó és el nom amb què aquí s’anomena la varietat que a França es coneix com a cinsaut, que precisament en alguns llocs del LLenguadoc és fa servir per suavitzar la fortalesa de la carinyena .

He esta preguntant en alguns estaments i no n’he tret aigua clara, però crec que fóra bo aclarir aquesta qüestió, perquè el canvi de nom em sembla una decisió no gaire meditada, i per fer front a una qüestió purament administrativa i una mica incomprensible, si tenim en compte que al LLenguadoc i al Rosselló hi ha molta carinyena, i la designen amb el nom de carignan.
És com si quan es va deixar d’anomenar xampany el xampany, perquè pertanyia a una D.O. Francesa, l’haguessin anomenat ull de llebre en lloc de Cava.
Jo per la meva part continuaré parlant de carinyena fins que algú em convencí de tot el contrari amb bons arguments.

Mas d’en Gil

Hi ha vins i cellers que no els busques, sinó  que  sembla que són ells els que et vénen a buscar. Mas d’en Gil és un d’aquests casos que, no sabria dir ben bé com, de mica en mica, els seus vins s’han fet presents en el meu univers de vins del Priorat, però no es tracta solament dels vins, sinó de tot un seguit d’anècdotes i coincidències que fan que et miris amb simpatia aquest celler.

El primer de tots és el seu fundador, que, sense conèixer-se’l, el Sr. Pere Rovira, era un nom conegut com pugui ser-ho en Padró de Bràfim o en Mestres de Tarragona; aquest és el record que en tinc de fa anys. Per altra part conservo un parell o tres d’ampolles de Masia Barril, que precisament devia haver comprat amb la liquidació d’aquesta, i no va ser fins molt més tard que vaig saber que una era la continuació, amb nous propietaris i noves filosofies,  de l’altra.

El Coma Vella és un dels Priorats que he pogut tastar molts cops, i fins i tot alguna vegada l’he trobat en algun restaurant, cosa difícil, aquesta, de trobar vins del nostre país. Els que us vulgueu acostar als Priorats, teniu aquí un molt bon vi, que resumeix i representa en bona part el que són els Priorats d’avui a un preu molt raonable. Així, hi trobareu la mineralitat del Priorat, les seves aromes potents, per un cantó, però també tota la complexitat que donen les garnatxes, les carinyenes i les petites presències del cabernet i el merlot. 

El Clos Fontà, el vi més prestigiós d’aquest celler, vaig tenir la sort d’adquirir-lo del 2004, una molt bona anyada, on s’hi troben les essències del Priorat més concentrades, els que ja heu tastat altres Priorats gaudireu amb aquest vi.

La Coma Blanca és una aportació més als blancs amb forta presència de garnatxa i que a mi em tenen captivat, no deixo d’insistir en aquests magnífics vins, que, en aquest cas, tot i una bona presència de macabeu, la garnatxa blanca hi dona el toc de personalitat.

Un dia del més de passat més de juliol, dinant al Restaurant Piró de Gratallops, vaig adonar-me que a la taula del costat estaven animats amb un nou vi blanc. Quan vaig acabar de dinar, no em vaig poder estar de preguntar per aquell vi. Eren la gent de Mas d’en Gil, que  feien els honors a un nou vi blanc, La Coma Alta, on la garnatxa blanca fa parella amb el viognier. No he parat fins que l’he trobat, tenia curiositat per conèixer aquest cupatge i la veritat és que la presència del viognier s’hi nota, i  molt, així tenim una nova aportació a les possibilitats dels vins blancs del Priorat. He de dir que a mi, en aquest cas, em va agradar molt.

Sé que en alguns anys de bones collites, també fan un vi de poc tiratge, que no he pogut localitzar ni tastar fins ara, però amb els quatre vins esmentats podem constatar la bona feina d’aquest celler.

Diccionari del vi

Als que escrivim del món del vi, molts cops ens falten referents o vocabulari per fer front a un món tan ric i complex i, molts cops, quan escrius, no ho fas al lloc on t’és més fàcil fer les consultes, sinó com aquests dies, que sóc a la masia i m’he d’espavilar com puc.
Una bona eina és el diccionari del vi de Xavier Rull, editat per Enciclopèdia Catalana l’any 1.999, que he buscat per casa i finalment he trobat. Per sort, la tecnologia ens permet poder consultar-lo per internet, i és per això que he pensat que fóra una bona idea facilitar-vos l’enllaç del Diccionari del vi, per als qui hagueu de fer una consulta d’emergència. De tota manera, com que és un llibre de cost molt raonable i sempre és interessant passar full i descobrir o recordar paraules lligades al món del vi, no descarteu buscar-lo en paper.
El fet que faci prop de deu anys que estigui editat, fa que segurament hi trobeu alguna mancança i alguna varietat de raïm, que s’ha introduït amb posterioritat, pot ser que no la hi trobeu, però no per això deixa de ser un bon instrument.

L’Olivera de Vallbona de les Monges

Sempre he tingut un vincle amb Vallbona de les Monges, poble on va néixer el pare de la Margarida i on conservem uns quants parents. Uns d’aquests parents tenien el bar de la Cooperativa i en alguna de les festes majors hi havíem anat a donar un cop de mà.
Un dia ens varen dir que a davant de la Cooperativa hi havia fet un centre de treball especial per persones amb mancances, i vaig pensar que devia ser un lloc per fer feines d’aquelles rutinàries que no volen massa especialització.
La meva sorpresa va ser que al cap d’uns anys varen començar a treure vins blancs de molt bona qualitat en unes terres que sempre hi havia vist sembrat i oliveres. Cal dir que l’oli de Vallbona és extraordinari.
Així el Blanc de Serè, el Missenyora, el Blanc de Marges i el Blanc de Roure, són dels vins més interessants elaborats amb macabeu i parellada i una mica de chardonnay.
Ja deia en el meu escrit sobre els Costers del Segre que era una de les D.O.s més extenses i variades del nostre país. Normalment hi trobem vins negres de gran concentració, però podem veure que és també un excel·lent lloc per als vins blancs. Fa poc, el Cristiari de Baldomà n’era una mostra, però el mateix cal dir del Cérvoles blanc, segurament pel seu clima més continental hi trobem aquest punt d’acidesa que molts cops desapareix en altres llocs del nostre país on, si es vol aconseguir un cert grau, aquesta acidesa cau en picat. No és el cas dels vins de la Cooperativa L’Olivera de Vallbona, que han demostrat que amb varietats de casa nostra es poden obtenir uns excel·lents vins blancs.
Un bon vi, si va acompanyat d’intangibles, fa que aquest tingui un major apreci i consideració. L’entorn de Vallbona, amb l’extraordinari monestir cistercenc, i l’estima en l’elaboració dels seus vins que posen les persones especials que configuren aquesta cooperativa, fan que cada cop que, com avui, enceto una ampolla d’un dels seus vins, hi trobo un molt bon vi, però també una emotivitat, tan important, com el propi vi.

Vall de Baldomà

Fa un temps feia en un escrit la panoràmica general de la D.O. Costers del Segre, a la qual s’acullen la major part de vins que es fan a les terres de Ponent, i explicava que dins de la D.O. s’hi havien de considerar unes subzones, entre elles les més properes a Artesa de Segre i, en concret, la Vall de Baldomà.
El Celler Vall de Baldomà és al mateix poble de Baldomà, que pertany al municipi d’Artesa de Segre. És un paratge entre el Montsec i el riu Segre, separat de les rutes tradicionals que porten cap al coll del Comiols, això fa que tingui un microclima força interessant per al conreu de les vinyes, que tenen una alçada de 500 metres sobre el nivell del mar, i que afavoreix l’obtenció de vins de qualitat. Bona part d’aquestes vinyes van ser plantades pel propietari d’aquest celler, Hermenegild Porta, sobretot varietats no tradicionals com el merlot, el cabernet, el bobal, el pinot blanc i müller thurgau, que els han permès fer una interessant gamma de vins sota la tutela del reconegut enòleg Josep Milà.
El primer cop que vaig tastar el Cristiari Blanc em va sorprendre, és un vi fet d’unes varietats més septentrionals (Alsàcia i Rin), com és el müller-thurgau, amb cupatge amb el pinot blanc, que donen un vi blanc dels més interessants que he tastat del nostre país. També el Cristiari Rosat, fet de merlot i cabernet, té un color extraordinari i és un rosat molt reeixit. Fa poc en vaig poder veure una bona mostra en una reconeguda viniteca del barri de la Ribera de Barcelona. El Cristiari d’Alós és un monovarietal de merlot amb dos mesos de bóta, un bon negre per fruir-lo i, per què no?, en aquesta època de l’any. El Baldomà selecció semi criat i amb tres varietats, merlot, cabernet i ull de llebre, junt amb un Cristiari de criança, completen els diferents vins d’aquest celler que sobretot busca la potencialitat de les diferents varietats del raïm, les terres i el microclima diferenciat d’aquesta zona, que cal conèixer.

Masia Duch

En l’escrit anterior, parlava dels vins clàssics i els definia com aquells que segueixen uns procediments més tradicionals, que tenen l’avantatge de satisfer un públic que els reconeix fàcilment i se sent còmode amb aquesta classe de vins.
També deia que jo els trobava molt adients per segons quins menjars, i posava l’exemple del be al forn, i que no cal dir que la recomanació es pot fer extensiva a molts altres rostits.
Un exponent prioratí d’aquests vins, tot i que en podem trobar molts altres que ja aniran sortint, és el que elabora la Masia Duch, a la Morera de Montsant, en una finca molt a prop de Scala Dei, on de la mà de Delfí Duch s’hi elaboren dos vins que reuneixen aquest condicionant de clàssic.
El Bressol, on hi domina la garnatxa amb un cupatge de cabernet sauvignon és el que expressa tot un sentit prioratí d’aquest tipus de vi. El Tancat és elaborat amb més percentatge de merlot i cabernet, però també busca la finesa enfront de l’exuberància que tenen altres priorats quan aquests s’obren.
Així doncs, ens trobem davant d’uns priorats que pretenen accedir a un gust internacional de vins ben envellits i afinats i amb un preu molt raonable, donant una versió dels vins del Priorat diferent dels més reconeguts. Aquesta aportaci

ó fa del Priorat una D.O.Q. amb més possibilitats i amb diferents cànons.
El meu reconeixement doncs per aquest interessant celler del Priorat, que mostra l’altra vessant d’aquesta D.O.

Tendències dels vins

A començament dels anys setanta, quan vaig començar a agafar afició al món dels vins, el panorama estava força estàtic. Els Riojas eren els vins embotellats de més prestigi i a casa nostra la gran marca era Torres. Naturalment hi havia més coses: blanc del Penedès, Alella, Castell de Peralada, Castell del Remei, i tot un seguit de vins que s’embotellaven per presentar a taula més que per ser vins embotellats. I els vins francesos només es podien trobar en llocs molt concrets, ja que les fronteres feien difícil importar vins de fora .
La irrupció dels primers nous cellers es va fer buscant estàndards similars a les elaboracions dels riojas i les seves classificacions: criances, reserves i grans reserves. I això ha estat així fins que tota una nova tendència, que conviu amb la tradicional, s’ha dedicat a potenciar el que donen de si les diferents varietats de raïm, el sol i la climatologia, aplicant la tècnica adient en cada cas, per buscar un millor resultat. Aquestes noves tècniques han posat en valor moltes varietats que no tenien gaire protagonisme en el món del vi i els n’ha donat molt, de protagonisme, com les garnatxes del Priorat i Montsant i també les carinyenes, o en un altre nivell, les garnatxes blanques o el trepat de la Conca de Barberà.
No cal dir que jo sóc un defensor d’aquesta nova filosofia, això no es contradictori amb el fet que de tant en tant també m’agradin vins de tall més clàssic. Per il·lustrar els meus arguments, hi ha l’exemple d’un celler del qual he parlat alguns cops en aquest bloc, com és el Celler de Rosa Maria Torres, de Sarral, que el primer vi que va treure l’any 1993 tenia un tall més clàssic i, en canvi, el del 2003 és un vi molt més expressiu i modern.
El consum d’aquests vins més tradicionals també dóna molt bon joc amb alguns menjars tradicionals. Així trobo que lliga molt be un vi d’aquests, per exemple, amb el be al forn, plat que he aprofitat per donar sortida a alguns riojas que em quedaven. Però l’últim dia que en vam menjar vaig fer la prova amb un Priorat elaborat de forma tradicional i el resultat ha sigut òptim, un Bressol de Masia Duch m’ha fet reflexionar que pot ser una molt bona alternativa per als qui tingueu el gust una mica més tradicional, però d’aquest vi en parlaré en un proper escrit.

Rd ROURE

Crec que és interessant parlar de les novetats d’aquells cellers dels quals ja he parlat en aquest bloc, hi he pensat perquè aquests dies m’ha caigut a les mans un nou vi del Celler Rosa Maria Torres de Sarral, a la Conca de Barberà, un dels primers cellers que vaig comentar en aquest blocs.
Com que aquests dies també parlava de vins negres i rosats, adients per a l’època de l’any que estem, he pensat que aquest vi amb 6 mesos de bóta i amb la voluntat de ser un vi modern, anava com l’anell al dit per continuar la sèrie.
El Rd ROURE 2006 és un nou producte que ens ofereix aquest celler amb aires de seguir les tendències actuals i a un preu competitiu. És un vi fet de Cabernet Sauvignon i Merlot i els sis mesos de bóta el fan ser un vi equilibrat entre un vi jove i un vi de guardar, que el fan un vi golós, amb forta presència de fruita vermella i prunes. Té una entrada fresca i una lleugera presència dels tanins, que li donen un gran joc, tant amb pasta, com amb verdures a la planxa, carns, embotits i formatges.

Estem davant d’un vi, no per degustar un dia, sinó per comprar-ne una caixa sencera, perquè ens acompanyi en aquells menjars que ens ve de gust un glop de vi.
Ens trobem davant d’un vi per arribar a amplis sectors del mercat i donar a conèixer una mica més les possibilitats dels vins de la Conca de Barberà, com a vi per entrar als restaurants de Barcelona tan mancats de vins de casa nostra. En aquest cas, ni el preu ni la qualitat poden ser-ne una excusa.

Els Rosats

Els rosats és el nom amb què es coneixen els castellers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, però no és de castells del que vull parlar, sinó dels vins rosats. Són uns vins que, potser per la seva curta vida, no són gaire corrents en les nostres taules, però que per mi tenen una època molt bona per ser consumits i tastats i que els fa molt agradables, és l’època que va de la sortida de l’hivern fins a la tardor, que és quan acostumen a estar esplèndids, i són molt interessants per acompanyar el menjar més lleuger de les èpoques més caloroses, com són la pasta, els entremesos o les amanides d’arròs, etc. Una virtut que tenen tots aquests vins és que no fan mal a la butxaca, ja que els podem trobar a un preu molt econòmic.
En un dels meus primers escrits de vins vaig parlar del trepat, aquesta varietat de la Conca de Barberà que dóna molt bons vins rosats, i que majoritàriament és emprat per fer cava rosat, però que també dóna excel·lents vins, com el Blanca·flor de Blancafort a la Conca de Barberà. També la cooperativa de Sarral fa un rosat amb aquesta varietat.
A la cooperativa de Nulles hi podem trobar l’Adernats, un rosat d’ull de llebre i merlot, que està excel·lent . Els que tingueu per costum en aquesta època de l’any de beure tot sovint vi rosat, teniu una bona alternativa amb els del vi a punt, deu fer un mes que han tret un bag in box de tres litres amb rosat d’ull de llebre de la D.O. Tarragona, produït a la cooperativa de Bràfim .
A la D.O. Montsant tenim dos excel·lents rosats: Les Sorts rosat de la cooperativa del Masroig, amb un 85% de garnatxa i la resta carinyena, i el Mas Donís rosat del Celler de Capçanes, aquests dos ja més potents i de vida més llarga.

No acaba aquí la llista de bons rosats, tot i que essent vins de curta durada és millor que busqueu en zones properes, que segur que en trobareu, tant al Penedès com a l’Empordà i la Terra Alta, i fins i tot al Rosselló en trobareu, pensant sempre que, per estar en condicions, el color ha de ser viu i no tirant cap a terrós, que ens indicaria que ja ha perdut totes les olors que fan agradables aquests vins.
Els vins, com en els altres productes del camp, encara que avui dia puguem trobar de tot tot l’any, hi ha coses que són de temporada, no us les perdeu.

Adernats

Sempre he intentat, entre els meus articles dels vins i cellers, parlar també de les cooperatives, sobretot d’aquelles que busquen un valor afegit en la producció dels seus vins. Que fins a la data hagi parlat d’unes i no d’unes altres, és purament una qüestió d’atzar, de tenir la fotografia o, per un motiu o altre, haver-hi fet una visita últimament. No correspon doncs a cap preferència o rànking, ja que la meva motivació és sobretot divulgadora.
Aquest és el cas de la Cooperativa de Nulles, que desenvolupa la seva activitat en aquest magnífic celler modernista de l’arquitecte Cèsar Martinell. Aquesta cooperativa ja fa uns anys que va modernitzar les seves instal·lacions, però sense trobar ben bé un posicionament coherent per definir quina havia de ser la seva estratègia a l’hora de fer-se un forat en el món vitivinícola. Ara fa uns tres anys que de la mà de l’enòleg Enric Vives, el cavista de Vives Ambròs, ha emprès una línia de vins molt apropiada per a una cooperativa, que no està renyida amb la possibilitat de fer vins de gran qualitat, cosa que fan algunes cooperatives en zones com les de les D.O. Priorat i Montsant. No és el cas de cooperatives com la de Nulles, amb molt de volum, que ha de fer un plantejament per donar sortida a la seva producció, buscant fer compatible una bona producció amb una bona qualitat, i això els permet que els preus no és disparin, com passa molts cops amb petits productors.
La redefinició dels vins ha donat com a resultat una gamma molt interessant de vins pret a porter, sota el paraigua de la marca Adernats, tots ells molt agradables i satisfactoris, al mateix temps que prou diferenciats i complementaris els uns dels altres.

En la gamma dels blancs, a part del vi similar al que seria un vi base en les varietats de macabeu, parellada i xarel·lo, cal remarcar un vi molt interessant que fa honor al seu nom, Seducció, fet de macabeu amb moscatell. Aquest vi et dóna en boca el que promet en nas, essent la proporció de moscatell del tot l’adequada. Dins de la gamma dels blancs, hem de destacar també un macabeu monovarietal fermentat en bóta i treballat en aquestes fent el degut batonnage, molt ben aconseguit. El rosat, fet d’ull de llebre i merlot, està esplèndid aquesta època de l’any, però aguanta molt bé fins que surt la nova anyada. Un negre sense passar per fusta, batejat amb l’ambiciós nom d’Angelus i fet de diverses varietats, és un vi que caldrà seguir, tot i que ja promet, i pot ser un bon vi negre per a l’estiu. I finalment un vi negre criat a la bóta amb un bon nivell, completant aquesta interessant proposta del celler cooperatiu de Nulles.
Esperem que aquest camí emprès vagi obrint forat al mercat de casa nostra com ja ho està fent als Estats Units. Crec que el bon treball que està duent a terme aquesta cooperativa, pot marcar el camí per a altres de similars. Seguirem doncs amb interès la consolidació d’aquest bon treball iniciat.
Aquesta cooperativa també elabora bons caves

Banyuls

Els Banyuls, són uns d’aquells vins que no haurien de faltar a les cases per molts motius: Serveixen per fer reduccions cuinant, és un bon aperitiu, i per postres hi ha Banyuls que lliguen molt bé amb la xocolata.
Le vinyes de Banyuls són espectaculars, uns magnífics costers amb inclinacions semblants al Priorat, però tocant a mar i que recorden el poema de Josep Mª de Sagarra: “vinyes verdes vora el mar” i popularitzada per Lluis Llach, que la va musicar.
Aquests costers d’un sòl extremadament pobre, han fet possible l’arrelament de la garnatxa amb unes produccions molt febles, però de gran concentració, que junt amb el microclima de la zona, fan possibles aquests vins singulars.
De Banyuls, n’hi ha de diferents, tot i que tenen en comú ser vins dolços naturals. Però cal distingir entre els vins en què s’ha conservat la fruita de vi jove i els altres on ja s’ha buscat l’oxidació, posant el vi en garrafes a les teulades i terrats dels cellers. I finalment hi ha els grans crus, que estan almenys trenta mesos en bóta.
De Banyuls, com de Porto, n’hi ha de color roig robí alguns, que donen gustos de fruits cuits, ametlles torrades, cafè, aiguardent de prunes. La millor temperatura de degustació és entre 12 i 15 graus i, a part de fer un bon paper en els aperitius i les postres, també són ideals per als foie gras, l’ànec amb figues i certs formatges.Crec que per la proximitat, paga la pena fer una escapada a Banyuls per apreciar el contingut de l’ampolla, com en un altre nivell passa amb els Priorats, que el terreny tant d’un lloc com d’un l’altre expliquen molt bé el que són aquests vins i els fan mirar amb uns altres ulls.

Vives Ambròs

El cava, o el que els qui tenim una certa edat continuem anomenant xampany, ha entrat a formar part de la quotidianitat de la major part de gent del nostre país, és un vi escumós que abans era consumit només en destacadíssimes ocasions com les festes de Nadal. Ara qualsevol pretext és bo per obrir una ampolla de cava. També el gust ha canviat i els semisecs han desaparegut quasi totalment del l’escena, posant com a protagonistes principals els bruts, bruts natura i els gran reserves.
Aquesta entrada a la quotidianitat del cava, tot i que sempre és bo tastar-ho tot, ha fet que molts cops busquem aquells petits o mitjans elaboradors de confiança, que elaboren un bon cava i que ens permeten, de tant en tant, amb un cop de cotxe, fer les provisions necessàries, bé sigui per Nadal, Sant Joan, la calçotada o la festa major.
Aquest darrers anys he tingut la sort que en un radi de vint quilometres han aparegut bons elaboradors de cava, dels quals ja he parlat en anteriors escrits, com el Carles Andreu de Pira, que treballa molt bé les varietats de la Conca de Barberà, i altres productors com Rosa Mª Torres de Sarral. Però no puc passar per alt la tasca que realitza l’Enric Vives, amb l’ajut dels seus familiars, en una casa pairal de Montferri, a l’Alt Camp, on elabora uns excel·lents caves brut, brut natura i gran reserva, que ha anat consolidant d’uns quants anys cap aquí, guanyant-se la confiança de molts com jo, que hem trobat una bona alternativa als grans caves de Sant Sadurní a prop de casa.

Cooperativa de Terrats

En una estada a la Catalunya Nord no és pot passar per alt algun contacte amb el món del vi. La Cooperativa de Terrats feien una jornada de portes obertes. I ho he aprofitat per fer una visita a aquesta importat cooperativa vinícola i una petita degustació dels seus vins. Hi treballen la garnatxa blanca, la malvasia i el macabeu, per als vins blancs embotellats, i els moscatells per fer el moscat de Ribesaltes; amb negre treballen la garnatxa, la carinyena, el monestrell i el sirà. Amb les garnatxes, tant la blanca, com la grisa i la negra, en fan els vins dolços naturals ambrejats. També fan uns negres joves de carinyena amb maceració carbònica, on domina la fruita, i un negre criat en bóta que surt d’un cupatge sirà, monestrell i garnatxa, un vi prou aconseguit i característic del Rosselló. Una de les singularitats més interessants que té aquesta cooperativa és la torre de tres pisos construïda per als dipòsits de maceració per al vi negre, no n’havia vist mai cap (sembla que n’hi ha tres en tot l’estat francès, dues en funcionament) i és d’una imaginació interessantíssima, amb una espectacular vista al Canigó.

Vinya Janine

Un dels primers cellers que va apostar per fer vins de qualitat dins la D.O. del Camp de Tarragona és Vinya Janine de Rodonyà. Aquest poble, que és a les portes del Coll de Santa Cristina, que separa l’Alt Camp del Baix Penedès, produeix un dels vins més interessants de la D.O., que jo recordi des de l’any 1994.
Rodonyà és un poble molt agrícola, tot i la presència aquests últims anys d’alguna empresa, la pedra seca forma part del paisatge del poble, però també dels marges dels camps i les vinyes. El dibuix de l’etiqueta de Vinya Janine n’és una bona mostra. És en aquest context que la família Saumell elabora els seus vins, els més reconeguts són els criats en bótes de roure francès i americà de les varietats cabernet i merlot, majoritàriament, tot i que al començament l’ull de llebre també formava par dels cupatges, que actualment fa servir per als vins negres joves. Uns rosats molt aconseguits, junt amb un blanc monovarietal de xarel·lo, completen la total gamma interessant d’aquest vins.
Aquest petit celler, fa pocs anys ha complementat la seva activitat amb una molt bona agrobotiga, on a part de vendre els seus productes s’hi poden comprar altres productes de l’Alt Camp, al mateix temps que s’hi fan activitats com cursets de tast de vins. Aquesta agrobotiga funciona sobretot els caps de setmana, però trucant també és molt probable que hi sigueu atesos.
Aquest celler complementa la seva activitat amb un allotjament rural, que donada la proximitat amb el monestir cistercenc de Santes Creus, dins la Ruta del Cister, i altres paratges d’interès, fa una tria interessant de tot plegat.

Per diferents motius havia parlat de dos vins d’aquesta D.O. Mas Vicenç i, per la novetat, un nou vi que és diu Vails, és per això que em sentia amb deute amb el Celler Vinya Janine, per haver sigut un dels primers en fer l’aposta de vins de qualitat de la D.O. Tarragona i en aquest cas de l’Alt Camp.

Els vins de Catalunya i Occitània

Aquest any que commemorem el 800 aniversari del naixement de Jaume I, és ben
Conegut l’interès del seu progenitor Pere el Catòlic de construir un país a cavall dels Pirineus, és a dir que els Pirineus fos no una barrera sinó la columna vertebral. Malauradament la derrota a la batalla de Muret no va fer possible aquest projecte, això no obstant, el moviment de gent a banda i banda dels Pirineus ha estat una constant històrica i si mirem els moviments migratoris veurem que l’origen de molts cognoms catalans es troba a Occitània.
Aquest fet jo el voldria analitzar des d’un altre punt de vista, i és que la suma d’aquestes dues nacions sense estat, i com que el meu bloc va dedicat en molt bona part al món del vi, donaria la zona vitivinícola més important del món.
Per la part catalana, ja he explicat que tenim una gran varietat i qualitat, amb vins com els del Priorat i Montsant posicionats entre els millors del món; en podreu trobar informació en escrits anteriors meus.
Per la part occitana, com es pot veure al mapa que adjunto, i començant per la part atlàntica, tenim tots els vins del Medoc a la desembocadura de la Garona, on s’hi produeixen uns dels millors vins del món i de més renom, seguit de tots els bordeus els libornesos,Pomerol, els Sant Emilion i els Sauternes, a la zona del sud-oest hi trobem el Duras, Bergerac, Mediran, Buzet, i els extraordinaris Cahors, els Jurançon i Gaillac. Cap al cantó Mediterrani hi podem trobar tots els vins catalans del Rosselló amb els de Ribesaltes i Banyuls, els de la regió del Llenguadoc i els provençals com els del Bandol, i finalment tota la part més meridional del Roine amb Castellnou del Papa, Gigondes, Tavel i Lirac.

Crec que els nostres vins sempre s’han posat en relació amb els vins de l’estat. A mi m’agrada veure’ls en relació amb aquests dos països sense estat. És una altra forma de veure les coses.

Domini de Cazes

Una de les singularitats més interessants que tenim al nostre país en vins són aquests extraordinaris moscats de Ribesaltes, que agafen el nom d’aquesta població de la Catalunya del nord i que provenen del tall fet a la fermentació al afegir-hi alcohol segons les tècniques experimentades per Arnau de Vilanova, quan el nostre país era un referent en el món civilitzat. Aquest tipus de vi, que a nivell casolà té una certa similitud amb les misteles que es fan molts cops a nivell particular, té unes característiques molt potents que han fet dels moscats un vi de gran reconeixement a tot l’estat francès, i obre aquest espai que va de la Catalunya del nord fins als més propers del Llenguadoc és a dir: El Sant Jean de Minervois, Lunel, Mireval i Frontignan i el Beaumes-de-Venise. Tots aquests vins fets a base de les varietats de moscatell són d’un considerable interès, tant com a vins de postres, com també, sobretot el Ribesaltes, com a acompanyat del fetge d’ànec o d’oca, el foie gras.
Una de les cases que millor produeix aquests vins és el Domini de Cazes, a la mateixa població de Ribesaltes, tot i que hi ha molts productors d’aquest excel·lent vi, com el Mas Baux, al qual ja vaig dedicar una entrada al bloc.
He seguit durant molts anys els vins d’aquest domini, que sempre compta amb molt bones puntuacions a les guies de l’estat francès de vins, que tenen una gran consideració per aquests productors que porten tres generacions oferint uns extraordinaris vins de color d’or, molt lluminosos i amb aromes que evoquen la mel, la menta i les taronges confitades, i que no perden la frescor a la boca.

Només he tastat uns vins d’aquest nivell a Còrsega, els reconeguts Cap de Còrsega, però crec que és molt interessant tota aquesta varietat de vins dolços, que reforcen l’argument del meu escrit Catalunya -Occitània, ja que dins d’aquest espai, a més a més dels ja citats, se n’hi troben d’altres de semblants com el Floc Gascó i el Jurançó, tota una riquesa al costat de casa nostra segurament desconeguda.
Un dia caldrà parlar del moscatells, i sobretot alguns de molt bona qualitat, que és fan a casa nostra, però no podem donar l’esquena a aquests excel·lents vins de la part del nostre país que administrativament pertany a l’estat francès.

Masroig

Tot i que la gran transformació del món del vi a Catalunya l’han feta en bona part els cellers particulars, també el món cooperatiu ha fet un esforç en un doble sentit:
Les cooperatives de gran producció han millorat les seves instal·lacions per poder fer un vins ben fets. Molts d’aquest vins, els blancs sobretot, van destinats a vins base per al cava. Aquestes cooperatives estan agrupades en grans corporacions i també molts cops fan els seus propis vins de bona qualitat, però que no suposa un percentatge molt alt de la seva producció. Hi ha, però, altres cooperatives que han apostat per donar sortida als seus vins amb productes de molt bona qualitat. És d’aquestes, tot i no ser molt nombroses, que parlarem en aquest bloc, sense cap ordre preestablert ni d’importància ni per la qualitat, sinó completament a l’atzar.
Aquest és el cas del Celler del Masroig de la D.O. Montsant que ja fa uns quants anys va apostar per una línia de vins de gran qualitat en les seves diferents modalitats i que de mica en mica ha fet forat al mercat.
Vaig conèixer bona part d’aquest vins de la mà del jove enòleg Ricard Rofes, just a la presentació del Castell de les Pinyeres, no sé si actualment segueix vinculat al celler, ja que impulsava el projecte del qual un dia parlaré, que és el Celler Portal del Montsant. Amb tot, la feina feta al Celler del Masroig està consolidada.

El vi que va donar prestigi al celler i va ser potser la seva millor carta de presentació va ser Les Sorts Vinyes Velles, un vi que comparteix a parts iguals la garnatxa i la carinyena, reforçat amb una cinquena part de cabernet sauvignon. Les Sorts blanc és un vi de la varietat garnatxa blanca, que ja vaig destacar al meu escrit que vaig fer sobre grans vins d’aquesta varietat. El vi Les Sorts Jove, és sense por d’equivocar-me un dels millors vins joves de tot l’estat; fet com el Beaujolais de la Borgonya amb maceració carbònica, fa que conservi totes les aromes de la fruita vermella i del bosc que es pot trobar en un vi, és un vi que et fa reconciliar amb els vins negres joves per l’agradable que arriba a ser, al mateix temps que un toc de fred li va de primera.
Caldrà segurament parlar dels vins negres joves un altra dia.
Un vi excel·lent que fa aquest celler, encara que amb un tiratge mol curt és el MAS·ROIG, un vi amb una forta presència de velles carinyenes, 75% , que fins ara només l’han tret en quatre anyades: 2001, 2003, 2004. És una altra de les excel·lents aportacions d’aquest celler. El Castell de les Pinyeres i els vins licorosos i algun vi més comercial com el Solà Fred completen la carta de presentació d’aquest interessant celler, que també elabora el Qua, aquest nou concepte de comercialització de vi.
Els que vulgueu apropar-vos al Masroig, podeu fer estada en un casa rural molt propera: El Perxe, al poble veí de El Molar, de la qual vaig parlar en el meu primer escrit en aquest bloc.

Milmanda

Aquesta propietat propera al Monestir de Poblet, que va de les muralles del mateix monestir fins molt a prop de Vimbodí, fou una granja o masoveria de la mateixa comunitat cistercenca, segurament fins a la desamortització de Mendizàbal. Posteriorment, aquesta finca ha tingut diferents propietaris fins fa uns quans anys, que fou adquirida per la família penedesenca propietària de les Bodegues Torres.
Aquesta no és una finca com una altra, la seva edificació fortificada i presidida per una gran torre li dóna una caràcter feudal, on el visitant pot esplaiar la seva vista cap al Monestir de Poblet i les seves muntanyes, i també té una molt bona vista de la major part de la Conca de Barberà.
Les vistes més properes són les magnífiques vinyes que voregen el monestir i s’escampen pels quatre cantons de Milmanda, on hi ha una gran plantació de la varietat chardonnay, que ha fet possible un dels vins més reeixits d’aquesta varietat que es pot trobar en les latituds més meridionals d’aquesta varietat, que dóna la seva millor expressió a les terres borgonyones de Chablis.

Que doni un dels millors vins, per no dir el millor d’aquesta varietat a casa nostra i segurament de tot l’estat, no és casual, ja que la família Torres va fer l’aposta per aquestes terres tenint en compte tant el terreny com la climatologia i l’alçada d’aquesta propietat. No deu ser per casualitat que en el número 18 de la revista Cupatges del mes de setembre passat, dels cinc millors vins blancs de criança que prenia en consideració la revista, tres són a un radi de 25 kilòmetres de Milmanda: el Viognier de Rosa Maria Torres, de Sarral, i el Cérvoles blanc, de la Pobla de Cérvoles, elaborat per la família Cusiné.
És d’agrair la voluntat de fer un dels grans vins blancs, mancats com estem a casa nostra d’aquests, a diferencia dels vins negres.
Els que vulgueu recórrer els llocs propers a Poblet i al mateix temps visitar Milmanda, on hi podreu veure un audiovisual prou interessant del món del vi i de les Bodegues Torres, a la botiga del castell hi podreu adquirir un magnífic chardonnay anomenat Mirador del Castell que només venen allí, i te un preu molt més assequible que l’emblemàtic Milmanda.
Com a anècdota final, i per als qui sou amants de la literatura, la Margarida Aritzeta fa passar bona part de la seva, segurament millor novel·la i una de les millors de la literatura catalana dels últims temps, Perfils de Nora, dins del castell de Milmanda. El fet d’haver triat aquest indret i no un altre de més proper, potser un dia convenceré la Margarida perquè ho expliqui, mentre estant em quedo amb el paràgraf de la contraportada del llibre que diu: “El vi és com la vida, se li ha de donar temps però s’ha de saber consumir en la seva plenitud”.

Comprar a l’avançada

Tots aquells que heu tingut interès pels escrits que he fet parlant de vins, us deveu preguntar si són o no són molt cars aquests vins i, com a les bones famílies, he de dir que hi ha de tot.
Per començar, no cal amagar que els vins del Priorat són d’un preu mig alt. Això no té cap secret, només cal donar un tomb per les vinyes del Priorat per fer-se càrrec que no pot ser de cap més manera. Si a la dificultat del terreny s’hi afegeix la poca producció de les seves vinyes, el resultat és un vi de cost important. Mentre que uns grans vins de les altres denominacions d’origen, hi ha de tot, però els preus acostumen a ser més normals.
Què cal fer, doncs, si ens fa gràcia un vi, ni que sigui per tastar-lo un dia, però el preu ens retreu de fer la despesa? Hi ha una fórmula que permet adquirir aquests vins, que sempre són de guarda, a quasi la meitat de preu. Aquesta fórmula no és altra que la compra anticipada.
Pels voltants del mes de juny juliol hi ha cases comercials, en el meu cas ho he fet a través de Vilaviniteca, que et donen la possibilitat d’adquirir vins que encara són al celler i que tardaran encara entre nou mesos i un any a sortir el mercat. Com que tots són vins de llarg recorregut, et pots fer la idea que els tens guardats al teu celler o on tingueu el costum de guardar el vi; l’estalvi és molt considerable i, si és fa cada any, sempre tindreu existències. Aquests dies ja m’han començat entregar vins adquirits per aquest sistema el darrer estiu.

Celler Mas Vicenç

Ara fa una setmana de l’aparició al mercat d’un nou vi d’alta qualitat a la D.O. Tarragona, el Vails, i deia que aquest vi contribuiria a prestigiar una D.O. on hi havia pocs cellers que havien apostat per l’alta qualitat, tot i que hi havia cooperatives amb vins prou correctes i amb una bona relació qualitat preu, ja que aquesta D.O. va perdre els cellers que van passar a formar part de la D.O. Montsant.
Un dels cellers que citava amb la voluntat de fer bons vins era el Celler Mas Vicenç, que de la mà del jove enòleg Vicenç Ferré Morató, fa un parell d’anys o anyades, les 2005 i 2006, ha tret al mercat un blanc de macabeu prou reeixit i un negre de les varietats ull de llebre i cabernet sauvignon, també de molt bona qualitat.
Aquest celler és entre el Pla de Santa Maria i Cabra, és a dir tocant pràcticament a la Conca de Barberà i a una certa alçada. Segurament és un dels referents més sòlids d’aquesta D.O., juntament amb altres referències de les quals parlaré més endavant.
Sempre he comparat la D.O. Tarragona amb la D.O. del Llenguadoc a l’estat francès, on la part més interior, tocant el Plateau de Larsac, és on es fan el millors vins d’aquesta zona, amb pobles con Saint Saturnin, Montpeyroux, Aniane o els Pic St. Loup. Aquest seria el cas del la D.O. Tarragona, amb les finques que hi ha sota la serralada de Miramar, on trobem el Celler Mas Vicenç i el celler que ha tret fa pocs dies el Vails, sense descuidar la part de la serralada de Llaberia que mira al Camp de Tarragona, i altres cellers dels quals parlarem més endavant.

Costers del Segre

Costers del Segre és la denominació d’origen més extensa del nostre país, sense comptar amb la D.O. Catalunya i la D.O. Cava. Tots els vins de qualitat que es fan a les terres de ponent estan emparats per aquesta D.O. Això fa que també s’hi trobi una gran diversitat de vins que l’única cosa que segurament tindrien en comú és el clima continental, hiverns freds i molta calor a l’estiu.
Quan una D.O. és tan gran, hem de parlar de subzones diferenciades, que intentarem més o menys de descriure. Però abans caldria que parléssim d’una singularitat i és que en aquesta D.O. hi ha dues grans propietats. La més gran és Raïmat, a tocar de la franja de ponent, pertanyent a Codorniu i productora de gran quantitat d’una qualitat estàndard molt bona, i pensat per ser presents en bona part dels establiments de restauració del nostre país i a les cadenes d’alimentació. M’he trobat molts cops amb l’anècdota de demanar un vi català i oferir-me l’únic que tenien, un Raïmat. L’altra finca, la més antiga, fundada el 1780, tal com figura a l’etiqueta del seu millor vi, fou creada per ´l'Ignasi Vilanova que feu part dels seus estudis a Bordeus d'on portà uòleg i construí els cellers. El 1982 la família Cusiné va adquirir la propietat i va modernitzar els seus vins, que també són molt presents en el món de la restauració. La importància d’aquestes dues cases fa que aquesta D.O. tingui una presència aproximada del 2% als establiments de restauració de Barcelona, només superada per la D.O. Penedès que per mitjà majoritàriament dels seus blancs, sobrepassa el 20%. La resta de D.O.s catalanes tenen una presència inferior a l’1% en la restauració de la capital del país.

Una de les subzones més interessants és la propera a la serralada de Llena, els pobles de la Pobla de Cérvoles i Vilosell, que donen nom a dos vins, el Cérvoles i el Vilosell que juntament amb el Geol, són dels vins més prestigiosos d’aquesta D.O. que recorden en certa manera, tot i fer-se amb varietats majoritàriament diferents, els Montsant.
La subzona d’Artesa és una de les altres consolidades d’aquesta D.O., amb la interessant vall de Baldomar, amb un microclima especial. I Seró és un altra puntal d’aquesta zona. Verdú, i les valls del Sió i del Corb són taques d’interès de la D.O.
Per acabar la panoràmica dels Costers del Segre, voldria fer una citació entranyable a la cooperativa l’Olivera de Vallbona de les Monges, on produeixen vins blancs de gran qualitat, emparant un centre de treball amb disminuïts que han posat tota l’estima en l’elaboració d’aquests vins.
Molts cellers d’aquesta D.O. són mereixedors d’un escrit, i de ben segur que ho faré de mica en mica, però he cregut oportú fer una petita panoràmica d’aquesta zona que, per proximitat geogràfica, vaig seguint amb força interès.

Vails

Fa vuit o nou anys, parlant amb un constructor rehabilitador de Valls, em va explicar que havia comprat una finca als Boscos d’aquesta ciutat i que tenia interès a produir un vi de qualitat, com havia fet un amic seu a Cantallops, a l’Empordà, el propietari del celler Masia Serra S.L. Sé que li vaig comentar que la terra de llicorella que forma part del sòl dels Boscos de Valls podia ser un molt bon terreny per fer vi de qualitat.
No recordo, en les poques vegades que ens hem saludat posteriorment, haver parlat més del projecte, el que sí que sabia és que ell i el seu amic de Masia Serra havien arribat a un acord amb el Quim Vila de Vilaviniteca per fer-se càrrec de l’antiga botiga de vins de Valls, Licors Figueres.
El dissabte passat, el meu fill volia fer un obsequi, i el vaig acompanyar a l’única botiga que estava oberta el dissabte a la tarda a Valls on tinguessin vins i caves de qualitat. Mentre el meu fill triava el cava per obsequiar, jo em vaig fixar en un vi que no coneixia. Quan el propietari de la botiga em va dir que era un vi que havia tret l’Anton Rueda, vaig constatar que el projecte que m’havia explicat feia anys anava seriosament, i el primer vi que es diu Vails 2005 era una realitat. I en vaig comprar una ampolla, que encara no he pogut tastar.
Mirant la contraetiqueta, veig que el tiratge és només de 1090 ampolles, d’un 80% de Merlot i un 20% de Sirà, amb estada de 12 mesos en bótes de roure francès d’Alier.

El meu interès per donar la noticia abans de tastar el vi, és per dos motius: el primer, de satisfacció de poder dir que a la meva ciutat es fa un vi de qualitat o gran qualitat, i segon per als que estan atents a les novetats, perquè un vi amb tan poc tiratge, suposo que aviat serà difícil de trobar.
Crec que iniciatives com aquesta poden ajudar a prestigiar una D.O. com la de Tarragona, que tot i fer uns vins correctes en moltes cooperatives, falten cellers amb ambició, com la que tenen a l’Alt Camp Vinya Janine, Mas Vicens i poquets més. D’aquesta D.O., més endavant n’aniré parlant.

El nou cava rosat del Celler Carles Andreu

Fa uns dies parlava del Celler Carles Andreu de la Conca de Barberà com un celler que treballava quasi exclusivament les varietats tradicionals d’aquesta D.O..
Aquest celler de Pira es distingeix sobretot per l’elaboració de cava, però fa un vi negre extraordinari, i al mateix temps exclusiu, amb la varietat de raïm Trepat, tal com explico en el meu escrit, que acabava dient: “No esperem doncs que faci molts més productes nous, sinó que continuï fent el que fa, i si treu un vi nou, que sigui amb el mateix encert.”.
Com si hagués tingut un pressentiment, l’altre dia que vaig anar al celler a buscar vi per uns compromisos que tenia, al marxar, el Carles em va regalar una ampolla de cava rosat nou. Aquest cava de trepat és diferent del que ja feia, perquè el vi base està una mica envellit en bótes de roure, amb un resultat extraordinari: tot donant-li una calidesa plena d'aromes, en boca no perd la frescor.
He de dir que vaig quedar molt gratament sorprès, tot i que no esperava que fos el proper producte que aportés en el panorama vitivinícola de la Conca i del país, més aviat intuïa que potser trauria un vi blanc, però he de reconèixer que l’ha encertat de nou amb aquest cava. La llàstima és que n’ha fet un tiratge curt, però la bona acceptació que del Tomb del Balcó augurem, farà que en un termini breu sigui un cap de cuvée del celler

El Trepat ja ha arribat

El meu bloc personal vaig fer un escrit sobre les possibilitats comercials del trepat, com que ara el estiu és un bon moment per veure els vins rosats, reprodueixo aquest escrit:
Tots els que coneixeu una mica el món de vi haureu sentit a parlar d’aquest petit enrenou que es produeix a França el tercer dijous del mes de novembre amb l’arribada del vi novell de Beaujolais. En molts llocs es pot veure gran quantitat d’ampolles d’aquest vi amb el rètol “Le beaujolais nouveau est arrivé” així es comercialitza aquest vi jove de la zona sud de la Borgonya, produït amb fermentació carbònica de la varietat gamay que li dóna un aire fresc i aromàtic d’albercoc, cireres, préssec i fuites vermelles petites que l’han fet molt popular, també en altres llocs, el 50% de la producció va a parar a altres països tot i no tractant-se d’un vi de gran qualitat.
Sempre he pensat que el sector del vi havia de fer estratègies comercials per donar sortida als estocs de vi que molts cops s’acumulen als cellers cooperatius i veia aquesta iniciativa del beaujolais com una bona estratègia.
Aquí es fan festes del vi novell, més o menys reeixides, però que segurament tenen més contingut simbòlic que no pas comercial.
Un dia, parlant amb l’alcalde de Blancafort, Magí Baltà del vi rosat de la cooperativa, vaig pensar que tenien una mina amb el vi trepat, ja que podia fer un eslògan semblant al del vi del sud de la Borgonya “El trepat ja ha arribat”, que complementat amb una bona campanya i presència al mercat seria un vi adient per fer una moguda semblant.

Per sort, el trepat té una bona sortida per al cava rosat, i això fa que de moment no necessiti aquesta campanya, però aquí queda dita per si un dia fos necessària
Si teniu l’oportunitat, aquesta es l’apoca de l’any per veure un bon rosat de trepat de la Blancafort o d’un altre poble de la Conca de Barberà

EL VI A PUNT: SINE QUA NON

Vaig llegir fa uns dies en un bloc, si era possible trobar un bon vi per menys de tres euros? , hi vaig deixar un petit comentari, tot dient que segurament la resposta estava en el Bag in Box aquest element molt útil per beure bon vi cada dia.
El meu pensament es va associar a la iniciativa que havien tingut dos vallencs, l’Oriol Pérez de Tudela i el Jordi Rosselló, que ara farà més d’un any van emprendre l’aventura de treure al mercat uns bag in box de tres litres, amb un toc de personalitat que paga la pena i que m’interessa ressaltar.
No es tracta, per a ells, d’envasar en el bag in box vi perquè és mes còmode o pràctic, tot i ésser una veritat també, sinó que la motivació per a ells és “ perquè el vi torni a la nostra taula de cada dia”. I perquè això sigui una realitat, cal no decebre l'usuari potencial, fent una aposta de bon producte, amb bona qualitat i a un preu molt raonable i assequible.
Així doncs, han tret de moment dos productes, el primer dels quals és el QUA, un vi negre de la D.O. Montsant, que porta garnatxa, carinyena com és normal a la D.O., però també hi ha presència del sirà. Coincideixo plenament amb la presentació que en fan els autors d’aquest vi, en definir-lo com un vi afruitat, dens especiat, concentrat i persistent, molt agradable al paladar, segurament per la voluntat d’agradar a un gran nombre de consumidors.
L’altre vi, el SINE, és un vi cent per cent de garnatxa blanca de la D.O. Terra Alta, compleix també tots els requisits per ser un vi molt ben acceptat i d’una bona qualitat, amb bona persistència i frescor, al mateix temps que la mida del bag in box fa que encaixi molt bé a la nevera de casa.
Aquests dos vins, els puc garantir, perquè els he incorporat al meu menjar quotidià per a la major part de dies de la setmana, dies que no es justifica obrir una ampolla, però que et ve de gust acompanyar el menjar amb una mica de vi.
Sé que tenen el projecte de treure un tercer vi, el NON, un rosat de la D.O. Tarragona, però en aquests moments no en tinc informació.
Crec que és un encert el plantejament que han fet l’Oriol i el Jordi, intentant popularitzar el vi en un contenidor com aquest, tot i que potser ens ve una mica de nou i molta gent pot tenir objeccions injustificades a aquest tipus d’envàs. He fet la prova amb amics francesos i han trobat aquest dos vins molt interessants i també aquest envàs, que fa possible guardar el vi un temps prudencialment llarg, sense que el vi s’oxidi, això fa que tinguem el vi sempre disponible.
Per acabar, he de dir que coneixia aquesta forma de comercialitzar el vi ja fa temps, amb envasos de 5 i 15 litres, majoritàriament per substituir el que hauria estat el vi a doll, no discuteixo la utilitat d'aquests envasos més grans per a altres finalitats del vi, però a aquesta nova filosofia de fer un bon vi, pràctic per al consum diari i a un preu molt raonat, cal fer-hi confiança. Esperem que a poc a poc faci forat a les botigues i a les nostres llars.

Pedralets, segona part de com gaudir els vins de la D.O.Q. Priorat

Al Juliol del 2004 en una reunió a Gratallops, els convocants ens havien preparat uns gots de vins i fruita seca, avellanes i ametlles. Com que havia arribat amb el temps just vaig seure a la taula i vaig agafar un gotet de vi. En atansar-me’l al nas vaig veure que es tractava d’un molt bon vi, tot i que amb uns tanins molt forts pel poc temps que portava a l’ampolla. En acabar la reunió, vaig preguntar si el vi el feien a Gratallops i el David Masdeu es va presentar com el productor d’aquest vi. Com que vaig trobar el preu molt raonable, en vaig comprar un parell de caixes.
El temps em va donar la raó, aquest vi es va afinar a l’ampolla i segurament és molt possible que sigui el millor Priorat, relació qualitat preu. Aquesta opinió és compartida per Iñaqui Blasco en la 9 edició de la Fira del vi de Falset.
El Celler Masdeu i Campos és un petit celler que ocupa una casa de pagès de Gratallops, allí hi ha tot el necessari per a produir unes 5।000 ampolles de Pedralets anualment. Amb anterioritat els germans Masdeu i Campos venien el seu raïm a conegudíssims productors de Gratallops, ja que disposaen de vinyes velles, molt apreciades i fins i tot el cabernet que fan servir en el cupatge, junt amb la garnatxa i a la carinyena, és dels mes antics de la zona.
El Pedralets és un vi de color cirera intens, boca carnosa un punt licorós, tanins de fusta, minerals, amb fruita molt madura i saborós, aquestes per mi són les constants de les tres anyades que he pogut tastar fins ara. Així doncs ens trobem davant d’un Priorat molt característic.
Les bones anyades, el celler ens sorprèn amb un extraordinari vi, l’Amèlia, de molt poca producció i que fins ara només ha vist la llum el 2001 i el 2004, però gaudir d’aquest vi és un privilegi de molt poca gent, pel nombre reduït d’ampolles i perquè l’hi prenen dels dits. Cal remarcar, doncs l’honestedat de només treure l’Amèlia els anys molt bons.
No sé com els que hi estigueu interessats podeu trobar el Pedralets, ja que jo vaig directe al celler, però crec que no deu ser difícil, sempre hi ha el recurs de trucar a l’ajuntament de Gratallops que segurament deu saber com posar-se en contacte amb els cellers del seu poble.
Així doncs, els que vulgueu entrar al món dels vins del Priorat, podeu començar amb aquest vi, estic segur que el fruireu.

De com entrar a gaudir els vins de la D.O.Q. Priorat, primera part

Fa dies que tenia pel cap parlar dels vins de la D.O.Q. Priorat, però com que això son paraules majors, no sabia si començar per els grans cellers que s’han guanyat un merescut prestigi mundial, ho fer-ho amb un aterratge mes sua. Com que quant parlo de vins el bloc ho faig amb un afany divulgador, he pensat que presentar un vi que està a l’abast econòmic de molta gent, fora una forma interessant per aquelles persones que voldrien provar priorats però els preus els retreu, segurament si l’aposta de tast que faig avui l’hi agrada algú, un altra dia potser estarà disposat a fer un major esforç monetari per testar altres priorats de mes cost, i deixarem per mes endavant parlar d’aquells cellers que els seus vins tenen un gran reconeixement arreu del mon.
Aquesta era una circumstancià que l’experiència em diu que es la correcta, molt cops menjant amb companys de feina a amb amics a casa, sortia a la conversa els vins de Catalunya, quant parlàvem del priorat, tothom feia aquest comentari a: “mi ja m’agraden molt, però el preu...”, jo, sempre defensava el preu, per la qualitat i l’escassetat i l’orografia, però per aquelles circumstàncies de la vida un dia vaig trobar un vi del priorat amb gran qualitat, però el mateix temps amb un preu molt raonable, a partir d’aquesta moment molts dels amics que l’han pogut provar s’han convertit amb clients d’aquest petit celler de Gratallops dels germans Masdeu i Campos que elaboren el Pedralets.
Per acabar nomes dir-vos que avui quant hem refereixo als vins del priorat en aquesta bitàcola son els de la Denominació d’Origen Qualificada Priorat la comarca del Priorat te també la D.O. Montsant que fa excel•lents vins i que mes endavant en parlarem.