Tendències dels vins

A començament dels anys setanta, quan vaig començar a agafar afició al món dels vins, el panorama estava força estàtic. Els Riojas eren els vins embotellats de més prestigi i a casa nostra la gran marca era Torres. Naturalment hi havia més coses: blanc del Penedès, Alella, Castell de Peralada, Castell del Remei, i tot un seguit de vins que s’embotellaven per presentar a taula més que per ser vins embotellats. I els vins francesos només es podien trobar en llocs molt concrets, ja que les fronteres feien difícil importar vins de fora .
La irrupció dels primers nous cellers es va fer buscant estàndards similars a les elaboracions dels riojas i les seves classificacions: criances, reserves i grans reserves. I això ha estat així fins que tota una nova tendència, que conviu amb la tradicional, s’ha dedicat a potenciar el que donen de si les diferents varietats de raïm, el sol i la climatologia, aplicant la tècnica adient en cada cas, per buscar un millor resultat. Aquestes noves tècniques han posat en valor moltes varietats que no tenien gaire protagonisme en el món del vi i els n’ha donat molt, de protagonisme, com les garnatxes del Priorat i Montsant i també les carinyenes, o en un altre nivell, les garnatxes blanques o el trepat de la Conca de Barberà.
No cal dir que jo sóc un defensor d’aquesta nova filosofia, això no es contradictori amb el fet que de tant en tant també m’agradin vins de tall més clàssic. Per il·lustrar els meus arguments, hi ha l’exemple d’un celler del qual he parlat alguns cops en aquest bloc, com és el Celler de Rosa Maria Torres, de Sarral, que el primer vi que va treure l’any 1993 tenia un tall més clàssic i, en canvi, el del 2003 és un vi molt més expressiu i modern.
El consum d’aquests vins més tradicionals també dóna molt bon joc amb alguns menjars tradicionals. Així trobo que lliga molt be un vi d’aquests, per exemple, amb el be al forn, plat que he aprofitat per donar sortida a alguns riojas que em quedaven. Però l’últim dia que en vam menjar vaig fer la prova amb un Priorat elaborat de forma tradicional i el resultat ha sigut òptim, un Bressol de Masia Duch m’ha fet reflexionar que pot ser una molt bona alternativa per als qui tingueu el gust una mica més tradicional, però d’aquest vi en parlaré en un proper escrit.

Els Rosats

Els rosats és el nom amb què es coneixen els castellers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, però no és de castells del que vull parlar, sinó dels vins rosats. Són uns vins que, potser per la seva curta vida, no són gaire corrents en les nostres taules, però que per mi tenen una època molt bona per ser consumits i tastats i que els fa molt agradables, és l’època que va de la sortida de l’hivern fins a la tardor, que és quan acostumen a estar esplèndids, i són molt interessants per acompanyar el menjar més lleuger de les èpoques més caloroses, com són la pasta, els entremesos o les amanides d’arròs, etc. Una virtut que tenen tots aquests vins és que no fan mal a la butxaca, ja que els podem trobar a un preu molt econòmic.
En un dels meus primers escrits de vins vaig parlar del trepat, aquesta varietat de la Conca de Barberà que dóna molt bons vins rosats, i que majoritàriament és emprat per fer cava rosat, però que també dóna excel·lents vins, com el Blanca·flor de Blancafort a la Conca de Barberà. També la cooperativa de Sarral fa un rosat amb aquesta varietat.
A la cooperativa de Nulles hi podem trobar l’Adernats, un rosat d’ull de llebre i merlot, que està excel·lent . Els que tingueu per costum en aquesta època de l’any de beure tot sovint vi rosat, teniu una bona alternativa amb els del vi a punt, deu fer un mes que han tret un bag in box de tres litres amb rosat d’ull de llebre de la D.O. Tarragona, produït a la cooperativa de Bràfim .
A la D.O. Montsant tenim dos excel·lents rosats: Les Sorts rosat de la cooperativa del Masroig, amb un 85% de garnatxa i la resta carinyena, i el Mas Donís rosat del Celler de Capçanes, aquests dos ja més potents i de vida més llarga.

No acaba aquí la llista de bons rosats, tot i que essent vins de curta durada és millor que busqueu en zones properes, que segur que en trobareu, tant al Penedès com a l’Empordà i la Terra Alta, i fins i tot al Rosselló en trobareu, pensant sempre que, per estar en condicions, el color ha de ser viu i no tirant cap a terrós, que ens indicaria que ja ha perdut totes les olors que fan agradables aquests vins.
Els vins, com en els altres productes del camp, encara que avui dia puguem trobar de tot tot l’any, hi ha coses que són de temporada, no us les perdeu.

Vails

Fa vuit o nou anys, parlant amb un constructor rehabilitador de Valls, em va explicar que havia comprat una finca als Boscos d’aquesta ciutat i que tenia interès a produir un vi de qualitat, com havia fet un amic seu a Cantallops, a l’Empordà, el propietari del celler Masia Serra S.L. Sé que li vaig comentar que la terra de llicorella que forma part del sòl dels Boscos de Valls podia ser un molt bon terreny per fer vi de qualitat.
No recordo, en les poques vegades que ens hem saludat posteriorment, haver parlat més del projecte, el que sí que sabia és que ell i el seu amic de Masia Serra havien arribat a un acord amb el Quim Vila de Vilaviniteca per fer-se càrrec de l’antiga botiga de vins de Valls, Licors Figueres.
El dissabte passat, el meu fill volia fer un obsequi, i el vaig acompanyar a l’única botiga que estava oberta el dissabte a la tarda a Valls on tinguessin vins i caves de qualitat. Mentre el meu fill triava el cava per obsequiar, jo em vaig fixar en un vi que no coneixia. Quan el propietari de la botiga em va dir que era un vi que havia tret l’Anton Rueda, vaig constatar que el projecte que m’havia explicat feia anys anava seriosament, i el primer vi que es diu Vails 2005 era una realitat. I en vaig comprar una ampolla, que encara no he pogut tastar.
Mirant la contraetiqueta, veig que el tiratge és només de 1090 ampolles, d’un 80% de Merlot i un 20% de Sirà, amb estada de 12 mesos en bótes de roure francès d’Alier.

El meu interès per donar la noticia abans de tastar el vi, és per dos motius: el primer, de satisfacció de poder dir que a la meva ciutat es fa un vi de qualitat o gran qualitat, i segon per als que estan atents a les novetats, perquè un vi amb tan poc tiratge, suposo que aviat serà difícil de trobar.
Crec que iniciatives com aquesta poden ajudar a prestigiar una D.O. com la de Tarragona, que tot i fer uns vins correctes en moltes cooperatives, falten cellers amb ambició, com la que tenen a l’Alt Camp Vinya Janine, Mas Vicens i poquets més. D’aquesta D.O., més endavant n’aniré parlant.

El nou cava rosat del Celler Carles Andreu

Fa uns dies parlava del Celler Carles Andreu de la Conca de Barberà com un celler que treballava quasi exclusivament les varietats tradicionals d’aquesta D.O..
Aquest celler de Pira es distingeix sobretot per l’elaboració de cava, però fa un vi negre extraordinari, i al mateix temps exclusiu, amb la varietat de raïm Trepat, tal com explico en el meu escrit, que acabava dient: “No esperem doncs que faci molts més productes nous, sinó que continuï fent el que fa, i si treu un vi nou, que sigui amb el mateix encert.”.
Com si hagués tingut un pressentiment, l’altre dia que vaig anar al celler a buscar vi per uns compromisos que tenia, al marxar, el Carles em va regalar una ampolla de cava rosat nou. Aquest cava de trepat és diferent del que ja feia, perquè el vi base està una mica envellit en bótes de roure, amb un resultat extraordinari: tot donant-li una calidesa plena d'aromes, en boca no perd la frescor.
He de dir que vaig quedar molt gratament sorprès, tot i que no esperava que fos el proper producte que aportés en el panorama vitivinícola de la Conca i del país, més aviat intuïa que potser trauria un vi blanc, però he de reconèixer que l’ha encertat de nou amb aquest cava. La llàstima és que n’ha fet un tiratge curt, però la bona acceptació que del Tomb del Balcó augurem, farà que en un termini breu sigui un cap de cuvée del celler

El Trepat ja ha arribat

El meu bloc personal vaig fer un escrit sobre les possibilitats comercials del trepat, com que ara el estiu és un bon moment per veure els vins rosats, reprodueixo aquest escrit:
Tots els que coneixeu una mica el món de vi haureu sentit a parlar d’aquest petit enrenou que es produeix a França el tercer dijous del mes de novembre amb l’arribada del vi novell de Beaujolais. En molts llocs es pot veure gran quantitat d’ampolles d’aquest vi amb el rètol “Le beaujolais nouveau est arrivé” així es comercialitza aquest vi jove de la zona sud de la Borgonya, produït amb fermentació carbònica de la varietat gamay que li dóna un aire fresc i aromàtic d’albercoc, cireres, préssec i fuites vermelles petites que l’han fet molt popular, també en altres llocs, el 50% de la producció va a parar a altres països tot i no tractant-se d’un vi de gran qualitat.
Sempre he pensat que el sector del vi havia de fer estratègies comercials per donar sortida als estocs de vi que molts cops s’acumulen als cellers cooperatius i veia aquesta iniciativa del beaujolais com una bona estratègia.
Aquí es fan festes del vi novell, més o menys reeixides, però que segurament tenen més contingut simbòlic que no pas comercial.
Un dia, parlant amb l’alcalde de Blancafort, Magí Baltà del vi rosat de la cooperativa, vaig pensar que tenien una mina amb el vi trepat, ja que podia fer un eslògan semblant al del vi del sud de la Borgonya “El trepat ja ha arribat”, que complementat amb una bona campanya i presència al mercat seria un vi adient per fer una moguda semblant.

Per sort, el trepat té una bona sortida per al cava rosat, i això fa que de moment no necessiti aquesta campanya, però aquí queda dita per si un dia fos necessària
Si teniu l’oportunitat, aquesta es l’apoca de l’any per veure un bon rosat de trepat de la Blancafort o d’un altre poble de la Conca de Barberà

EL VI A PUNT: SINE QUA NON

Vaig llegir fa uns dies en un bloc, si era possible trobar un bon vi per menys de tres euros? , hi vaig deixar un petit comentari, tot dient que segurament la resposta estava en el Bag in Box aquest element molt útil per beure bon vi cada dia.
El meu pensament es va associar a la iniciativa que havien tingut dos vallencs, l’Oriol Pérez de Tudela i el Jordi Rosselló, que ara farà més d’un any van emprendre l’aventura de treure al mercat uns bag in box de tres litres, amb un toc de personalitat que paga la pena i que m’interessa ressaltar.
No es tracta, per a ells, d’envasar en el bag in box vi perquè és mes còmode o pràctic, tot i ésser una veritat també, sinó que la motivació per a ells és “ perquè el vi torni a la nostra taula de cada dia”. I perquè això sigui una realitat, cal no decebre l'usuari potencial, fent una aposta de bon producte, amb bona qualitat i a un preu molt raonable i assequible.
Així doncs, han tret de moment dos productes, el primer dels quals és el QUA, un vi negre de la D.O. Montsant, que porta garnatxa, carinyena com és normal a la D.O., però també hi ha presència del sirà. Coincideixo plenament amb la presentació que en fan els autors d’aquest vi, en definir-lo com un vi afruitat, dens especiat, concentrat i persistent, molt agradable al paladar, segurament per la voluntat d’agradar a un gran nombre de consumidors.
L’altre vi, el SINE, és un vi cent per cent de garnatxa blanca de la D.O. Terra Alta, compleix també tots els requisits per ser un vi molt ben acceptat i d’una bona qualitat, amb bona persistència i frescor, al mateix temps que la mida del bag in box fa que encaixi molt bé a la nevera de casa.
Aquests dos vins, els puc garantir, perquè els he incorporat al meu menjar quotidià per a la major part de dies de la setmana, dies que no es justifica obrir una ampolla, però que et ve de gust acompanyar el menjar amb una mica de vi.
Sé que tenen el projecte de treure un tercer vi, el NON, un rosat de la D.O. Tarragona, però en aquests moments no en tinc informació.
Crec que és un encert el plantejament que han fet l’Oriol i el Jordi, intentant popularitzar el vi en un contenidor com aquest, tot i que potser ens ve una mica de nou i molta gent pot tenir objeccions injustificades a aquest tipus d’envàs. He fet la prova amb amics francesos i han trobat aquest dos vins molt interessants i també aquest envàs, que fa possible guardar el vi un temps prudencialment llarg, sense que el vi s’oxidi, això fa que tinguem el vi sempre disponible.
Per acabar, he de dir que coneixia aquesta forma de comercialitzar el vi ja fa temps, amb envasos de 5 i 15 litres, majoritàriament per substituir el que hauria estat el vi a doll, no discuteixo la utilitat d'aquests envasos més grans per a altres finalitats del vi, però a aquesta nova filosofia de fer un bon vi, pràctic per al consum diari i a un preu molt raonat, cal fer-hi confiança. Esperem que a poc a poc faci forat a les botigues i a les nostres llars.

De les velles bótes, els excel·lents vins de garnatxa blanca

Durant molts anys, els vins blancs del nostre país, els podíem catalogar en dos grups:
El blancs lleugers, sobretot de les varietats que conformen el vi base del cava, macabeu, xarel·lo, parellada amb diferents composicions i embotellat sobretot a la zona del Penedès, però també a la zona de Tarragona, Alella o l’Empordà. Aquests vins tenen la seva gràcia per la seva frescor. L'altre gran grup el formaven els que anaven a parar a la bóta i agafaven aquell color groc quasi de rovell d’ou, normalment de macabeu, però sobretot a bona part de l’Empordà, la Terra Alta o el Priorat geogràfic, de garnatxa blanca, un vi oxidatiu que molts cops era poc agradable i una mica passat.
De mica en mica, però, la presència d’altres varietats foranes com el chardonnay de forma mes estesa i d’altres varietats blanques com el sauvignon blanc, risling, chenin o viognier, aquests últims en més poca quantitat que el chardonnay, han fet que a poc a poc, apareguessin uns altres vins blancs, alguns d’ells extraordinaris, vins molts d’ells criats amb fusta de roure francès. Però d’aquests vins ja en parlarem un altre dia. El que avui volia posar de manifest és el fenomen de les garnatxes blanques, un vi no gaire apreciat abans, que sol o amb altres cupatges, s’està fent un lloc singular entre els grans vins blancs del nostre país.

Per mi, la irrupció d’aquests vins ben elaborats amb garnatxa blanca és una de les sorpreses mes agradables d’aquests últims temps, potser per la poca consideració o esperança que tenia cap a aquesta varietat de raïm i els vins que se'n feien, però fa no gaires anys s’ha girat la truita i el panorama ha canviat radicalment.
La llista és molt llarga, del Quintà del celler Bàrbara Forès de Gandesa o el Vindemia, del Celler Xavier Clua, tots dos de la D.O. Terra Alta, fins el Ctònia de Masia Serra de Cantallops D.O. Empordà, de la D.O.Q. Priorat del Mas Igneus el FA104 de Gratallops, el Mas d’en Compte del celler Cal Pla a Porrera, el Nelin de Clos Mogador de Gratallops o l'Odysseus de Ithaca de Gratallops, de la D.O. Montsant, l’Etim blanc de l’ Agrícola Falset Marçà com a vi mes popular, Les Sorts blanc del Celler el Masroig, el Clos Maria de Mas Perinet a La Morera del Montsant i l’últim que he pogut tastar, el Santbru del Portal del Montsant, que l’he trobat excel·lent.
Sóc conscient que me’n deixo molts per citar, però la finalitat no era cap altra que la de reforçar amb exemples aquesta evolució tan extraordinària de les garnatxes blanques ben treballades, que cal agrair a aquesta colla de joves enòlegs que estan innovant i revolucionant el vi a casa nostra. Permeteu-me que modestament us digui que no perdeu l’oportunitat de conèixer aquests magnífics vins blancs.

Els vins dels Països Catalans

En el primer post feia una petita declaració d’intencions i deia que faria comentaris sobre temes que m’interessen i parlava del Perxe, casa rural del Priorat vinculada al món de la literatura el vi i el paisatge. Als primers posts ja he parlat de literatura i paisatge, és per això doncs que en aquest post, encetaré el tema dels vins als Països Catalans, que de Fraga fins a Maó i de Salses a Guardamar i fins i tot a l’Alguer és un territori de producció de grans vins. Aquesta afirmació no correspon, però, a la poca autoestima que bona part dels que hi vivim, tenim envers els nostres vins, això no es res de nou, ben pensat, tampoc la tenim per la nostra literatura, la cançó o altres productes i manifestacions culturals del nostre país. En molts casos és per manca de coneixement, és per això que modestament intentaré, sense cap metodologia, parlar d’aquest tema, perquè crec sincerament, que conèixer és estimar.
El primer que sorprèn a casa nostra quan vas a un restaurant, és la poca presència dels vins de les denominacions d’origen més properes a les cartes de vins d'aquest restaurant. Es impensable a França o Itàlia i fins i tot a moltes zones de l'estat espanyol, no trobar a les seves cartes de vins un percentatge molt alt dels vins de les D.O. (denominacions d’origen) més properes i citaré uns quants exemples:

A la vall del Loire, un diputat de l’Assemblea Nacional Francesa em deia que tot i que els vins de Bordeus só molt bons, els cabernets francs de Saumur, Chinon i Bourguell i els chenins blancs de Vouvray i Mont Lluís, quan hi ha una bona anyada, no tenen res per envejar als vins de Bordeus. És impensable, doncs, que a la zones properes a la Provençal, el Perigord, al Roine o a la Toscana Italiana, no prioritzin els seus vins.
Al contrari de Barcelona, que tot i havent-hi només al Principat de Catalunya deu denominacions d’origen, més la genèrica D.O. de Catalunya, la presència en les cartes és molts cops anecdòtica.
Aquest fet no és comprèn, sobretot quan hi ha un bon nombre de vins catalans que sempre són destacats pels experts mundials, com és el cas de Robert M. Parker als Estats Units d’Amèrica, segurament fins que no ens ho diuen de fora, no ens ho acabem de creure.
Properament parlaré de dos cellers de la Conca de Barberà, un que elabora el vins autòctons com el trepat, l’altre és el reflex de la bona adaptació de varietats foranes en aquesta D.O. però això serà un altre dia, perquè els vins cal fruir-los a petits tasts.