Venus la Universal

Amb el nom de la firma Venus la Universal, que la Sara Pérez comparteix la propietat amb René Barbier fill, treia fins ara dos interessants vins: el Venus i el Dido. I dic fins ara, perquè a la recerca de vins de garnatxa blanca, m’he trobat aquestes vacances que la família s’ha fet gran amb un nou Dido, en aquest cas de Macabeu i Garnatxa, molt ben aconseguit, del qual desconec els percentatges de cada vi, però la garnatxa blanca amb les seves característiques hi són molt presents.
Sempre he estat un fan del Dido, un vi de raïm collit amb una certa maduració que el fa un vi saborós i força golós, amb molta fruita però també torrats, que sempre he trobat al seu punt al cap d’un any d’haver sortit i que aguanta bé uns anys més, la garnatxa està ben acompanyada pel merlot i el cabernet.
Sempre m’ha cridat l’atenció l’etiquetatge d’aquests vins, que li donen un caire d’immediatesa a ser consumits i em recorda en la seva presentació un vi de taula que fa el mític Henri Bonneau de Castellnou del Papa, un personatge molt peculiar que explica Robert Parker que no li volia vendre de cap manera una caixa del mític Réserve des célestins, per la seva condició d’americà. El vi de taula de Bonneau, Les rouliers, em recorda per l’aspecte de l’ampolla i també el contingut i l’etiqueta, els vins de la Universal.
L’altre vi, el Venus, és un vi en què la carinyena fa companyia al sirà en la mateixa proporció, és un vi amb una molt bona aroma, on hi dominen els torrats i la fruita, i és un vi per maridar amb guisats. En definitiva, uns excel·lents vins de la D.O. Montsant que segurament busquen una diferenciació i originalitat ben aconseguida i que aporten riquesa, varietat

i complexitat als vins de casa nostra. Crec sincerament que paga la pena tastar aquests vins

Montebrione

A passat Tots Sants i m’ha fet pensar que hauria de parlar dels vins que millor poden acompanyar els panellets i les castanyes.
Jo aquí seria molt tradicional i miraria amb simpatia els moscatells molt interessants que sempre s’han fet a casa nostra, perquè si no gaudíem d’una llarga tradició de vins de taula ben elaborats per embotellar, cal dir que sempre, almenys des que jo recordi, s’han trobat molt bons moscatells embotellats, sobretot a la D.O. Tarragona, que li queda molt de camp per córrer per fer grans vins de taula, tot i les excepcions que he anat comentant al bloc, i en canvi sempre s’hi han trobat magnífics moscatells.
Dels tradicionals de la casa De Muller als de moltes cooperatives d’aquesta D.O., últimament he agafat estima per un moscatell que elabora, per mi que amb una gran qualitat, la cooperativa agrícola de Montbrió del Camp, amb el nom de Montebrione. Francament, jo el trobo excel·lent, per això faig aquesta aposta de qualitat.
També els que no trobeu aquest moscatell, podeu anar a raure a la Casa Torres, que fa un moscatell molt bo i fàcil de trobar al mercat.
La tradició és la tradició, i la mistela també fa el seu fet amb les castanyes torrades, i no oblidem aquesta part del nostre país, avui sota l’estat Francès, amb els magnífics muscats de Ribesaltes.
Teniu unes setmanes per proveir-vos, i un cop l’any, almenys, val la pena tenir presents aquests vins que van aportar una mica de satisfacció gastronòmica a moltes generacions amb poques alegries culinàries.

Carinyenes si, Samsó no

Fa un temps vaig parlar del fenomen de la garnatxa blanca i, posteriorment, hi he fet referència en altres escrits, sobretot perquè ens ensenya que una varietat ben treballada pot donar excel·lents resultats .
Un fenomen molt similar ha passat amb la varietat de raïm carinyena, sobretot són interessantíssimes aquestes carinyenes velles que al Montsant i, sobretot al Priorat, donen uns vins d’una finor extraordinària, però d’això ja en parlarem en un proper escrit, perquè abans voldria fer unes consideracions sobre la denominació d’aquest vi, que sempre s’havia anomenat carinyena i, perquè ja hi ha una D.O. a l’Aragó amb aquest mateix nom, s’està introduint la denominació de samsó. El preocupant del cas és que en el diccionari del vi de Xavier Rull i editat per l’Enciclopèdia Catalana, hi diu clarament que el samsó és el nom amb què aquí s’anomena la varietat que a França es coneix com a cinsaut, que precisament en alguns llocs del LLenguadoc és fa servir per suavitzar la fortalesa de la carinyena .

He esta preguntant en alguns estaments i no n’he tret aigua clara, però crec que fóra bo aclarir aquesta qüestió, perquè el canvi de nom em sembla una decisió no gaire meditada, i per fer front a una qüestió purament administrativa i una mica incomprensible, si tenim en compte que al LLenguadoc i al Rosselló hi ha molta carinyena, i la designen amb el nom de carignan.
És com si quan es va deixar d’anomenar xampany el xampany, perquè pertanyia a una D.O. Francesa, l’haguessin anomenat ull de llebre en lloc de Cava.
Jo per la meva part continuaré parlant de carinyena fins que algú em convencí de tot el contrari amb bons arguments.

Mas d’en Gil

Hi ha vins i cellers que no els busques, sinó  que  sembla que són ells els que et vénen a buscar. Mas d’en Gil és un d’aquests casos que, no sabria dir ben bé com, de mica en mica, els seus vins s’han fet presents en el meu univers de vins del Priorat, però no es tracta solament dels vins, sinó de tot un seguit d’anècdotes i coincidències que fan que et miris amb simpatia aquest celler.

El primer de tots és el seu fundador, que, sense conèixer-se’l, el Sr. Pere Rovira, era un nom conegut com pugui ser-ho en Padró de Bràfim o en Mestres de Tarragona; aquest és el record que en tinc de fa anys. Per altra part conservo un parell o tres d’ampolles de Masia Barril, que precisament devia haver comprat amb la liquidació d’aquesta, i no va ser fins molt més tard que vaig saber que una era la continuació, amb nous propietaris i noves filosofies,  de l’altra.

El Coma Vella és un dels Priorats que he pogut tastar molts cops, i fins i tot alguna vegada l’he trobat en algun restaurant, cosa difícil, aquesta, de trobar vins del nostre país. Els que us vulgueu acostar als Priorats, teniu aquí un molt bon vi, que resumeix i representa en bona part el que són els Priorats d’avui a un preu molt raonable. Així, hi trobareu la mineralitat del Priorat, les seves aromes potents, per un cantó, però també tota la complexitat que donen les garnatxes, les carinyenes i les petites presències del cabernet i el merlot. 

El Clos Fontà, el vi més prestigiós d’aquest celler, vaig tenir la sort d’adquirir-lo del 2004, una molt bona anyada, on s’hi troben les essències del Priorat més concentrades, els que ja heu tastat altres Priorats gaudireu amb aquest vi.

La Coma Blanca és una aportació més als blancs amb forta presència de garnatxa i que a mi em tenen captivat, no deixo d’insistir en aquests magnífics vins, que, en aquest cas, tot i una bona presència de macabeu, la garnatxa blanca hi dona el toc de personalitat.

Un dia del més de passat més de juliol, dinant al Restaurant Piró de Gratallops, vaig adonar-me que a la taula del costat estaven animats amb un nou vi blanc. Quan vaig acabar de dinar, no em vaig poder estar de preguntar per aquell vi. Eren la gent de Mas d’en Gil, que  feien els honors a un nou vi blanc, La Coma Alta, on la garnatxa blanca fa parella amb el viognier. No he parat fins que l’he trobat, tenia curiositat per conèixer aquest cupatge i la veritat és que la presència del viognier s’hi nota, i  molt, així tenim una nova aportació a les possibilitats dels vins blancs del Priorat. He de dir que a mi, en aquest cas, em va agradar molt.

Sé que en alguns anys de bones collites, també fan un vi de poc tiratge, que no he pogut localitzar ni tastar fins ara, però amb els quatre vins esmentats podem constatar la bona feina d’aquest celler.

Diccionari del vi

Als que escrivim del món del vi, molts cops ens falten referents o vocabulari per fer front a un món tan ric i complex i, molts cops, quan escrius, no ho fas al lloc on t’és més fàcil fer les consultes, sinó com aquests dies, que sóc a la masia i m’he d’espavilar com puc.
Una bona eina és el diccionari del vi de Xavier Rull, editat per Enciclopèdia Catalana l’any 1.999, que he buscat per casa i finalment he trobat. Per sort, la tecnologia ens permet poder consultar-lo per internet, i és per això que he pensat que fóra una bona idea facilitar-vos l’enllaç del Diccionari del vi, per als qui hagueu de fer una consulta d’emergència. De tota manera, com que és un llibre de cost molt raonable i sempre és interessant passar full i descobrir o recordar paraules lligades al món del vi, no descarteu buscar-lo en paper.
El fet que faci prop de deu anys que estigui editat, fa que segurament hi trobeu alguna mancança i alguna varietat de raïm, que s’ha introduït amb posterioritat, pot ser que no la hi trobeu, però no per això deixa de ser un bon instrument.

L’Olivera de Vallbona de les Monges

Sempre he tingut un vincle amb Vallbona de les Monges, poble on va néixer el pare de la Margarida i on conservem uns quants parents. Uns d’aquests parents tenien el bar de la Cooperativa i en alguna de les festes majors hi havíem anat a donar un cop de mà.
Un dia ens varen dir que a davant de la Cooperativa hi havia fet un centre de treball especial per persones amb mancances, i vaig pensar que devia ser un lloc per fer feines d’aquelles rutinàries que no volen massa especialització.
La meva sorpresa va ser que al cap d’uns anys varen començar a treure vins blancs de molt bona qualitat en unes terres que sempre hi havia vist sembrat i oliveres. Cal dir que l’oli de Vallbona és extraordinari.
Així el Blanc de Serè, el Missenyora, el Blanc de Marges i el Blanc de Roure, són dels vins més interessants elaborats amb macabeu i parellada i una mica de chardonnay.
Ja deia en el meu escrit sobre els Costers del Segre que era una de les D.O.s més extenses i variades del nostre país. Normalment hi trobem vins negres de gran concentració, però podem veure que és també un excel·lent lloc per als vins blancs. Fa poc, el Cristiari de Baldomà n’era una mostra, però el mateix cal dir del Cérvoles blanc, segurament pel seu clima més continental hi trobem aquest punt d’acidesa que molts cops desapareix en altres llocs del nostre país on, si es vol aconseguir un cert grau, aquesta acidesa cau en picat. No és el cas dels vins de la Cooperativa L’Olivera de Vallbona, que han demostrat que amb varietats de casa nostra es poden obtenir uns excel·lents vins blancs.
Un bon vi, si va acompanyat d’intangibles, fa que aquest tingui un major apreci i consideració. L’entorn de Vallbona, amb l’extraordinari monestir cistercenc, i l’estima en l’elaboració dels seus vins que posen les persones especials que configuren aquesta cooperativa, fan que cada cop que, com avui, enceto una ampolla d’un dels seus vins, hi trobo un molt bon vi, però també una emotivitat, tan important, com el propi vi.

Vall de Baldomà

Fa un temps feia en un escrit la panoràmica general de la D.O. Costers del Segre, a la qual s’acullen la major part de vins que es fan a les terres de Ponent, i explicava que dins de la D.O. s’hi havien de considerar unes subzones, entre elles les més properes a Artesa de Segre i, en concret, la Vall de Baldomà.
El Celler Vall de Baldomà és al mateix poble de Baldomà, que pertany al municipi d’Artesa de Segre. És un paratge entre el Montsec i el riu Segre, separat de les rutes tradicionals que porten cap al coll del Comiols, això fa que tingui un microclima força interessant per al conreu de les vinyes, que tenen una alçada de 500 metres sobre el nivell del mar, i que afavoreix l’obtenció de vins de qualitat. Bona part d’aquestes vinyes van ser plantades pel propietari d’aquest celler, Hermenegild Porta, sobretot varietats no tradicionals com el merlot, el cabernet, el bobal, el pinot blanc i müller thurgau, que els han permès fer una interessant gamma de vins sota la tutela del reconegut enòleg Josep Milà.
El primer cop que vaig tastar el Cristiari Blanc em va sorprendre, és un vi fet d’unes varietats més septentrionals (Alsàcia i Rin), com és el müller-thurgau, amb cupatge amb el pinot blanc, que donen un vi blanc dels més interessants que he tastat del nostre país. També el Cristiari Rosat, fet de merlot i cabernet, té un color extraordinari i és un rosat molt reeixit. Fa poc en vaig poder veure una bona mostra en una reconeguda viniteca del barri de la Ribera de Barcelona. El Cristiari d’Alós és un monovarietal de merlot amb dos mesos de bóta, un bon negre per fruir-lo i, per què no?, en aquesta època de l’any. El Baldomà selecció semi criat i amb tres varietats, merlot, cabernet i ull de llebre, junt amb un Cristiari de criança, completen els diferents vins d’aquest celler que sobretot busca la potencialitat de les diferents varietats del raïm, les terres i el microclima diferenciat d’aquesta zona, que cal conèixer.

Masia Duch

En l’escrit anterior, parlava dels vins clàssics i els definia com aquells que segueixen uns procediments més tradicionals, que tenen l’avantatge de satisfer un públic que els reconeix fàcilment i se sent còmode amb aquesta classe de vins.
També deia que jo els trobava molt adients per segons quins menjars, i posava l’exemple del be al forn, i que no cal dir que la recomanació es pot fer extensiva a molts altres rostits.
Un exponent prioratí d’aquests vins, tot i que en podem trobar molts altres que ja aniran sortint, és el que elabora la Masia Duch, a la Morera de Montsant, en una finca molt a prop de Scala Dei, on de la mà de Delfí Duch s’hi elaboren dos vins que reuneixen aquest condicionant de clàssic.
El Bressol, on hi domina la garnatxa amb un cupatge de cabernet sauvignon és el que expressa tot un sentit prioratí d’aquest tipus de vi. El Tancat és elaborat amb més percentatge de merlot i cabernet, però també busca la finesa enfront de l’exuberància que tenen altres priorats quan aquests s’obren.
Així doncs, ens trobem davant d’uns priorats que pretenen accedir a un gust internacional de vins ben envellits i afinats i amb un preu molt raonable, donant una versió dels vins del Priorat diferent dels més reconeguts. Aquesta aportaci

ó fa del Priorat una D.O.Q. amb més possibilitats i amb diferents cànons.
El meu reconeixement doncs per aquest interessant celler del Priorat, que mostra l’altra vessant d’aquesta D.O.